Donat que el bloc original ha deixat d'existir, he copiat les 84 entrades al bloc nou. Estaran datades per saber en quin moment van ser escrites.
Ara mateix no sé si seguiré publicant a Treballem per l'educació, ja ho veurem.
Nit del 18 de setemre 2018
dimarts, 18 de setembre del 2018
CINEMA SOCIAL A PARLAVÀ: IN THIS WORLD ( parlem dels refugiats )
29 de gener, fa fred, però en Sebas ja s'ha cuidat de posar bé les cadires i encendre les estufes per caldejar l'escenari de la sala polivalent de Parlavà.
EL FRACÀS D'EUROPA
Avui, dins del III cicle de Cinema Social que organitzo al poble passarem una pel·lícula per parlar dels refugiats, per debatre sobre el que està passant arrel de la fugida de persones de la guerra de Síria i altres conflictes.
IN THIS WORLD explica com les persones que fugen de la guerra arrisquen la vida per venir a Europa.
Narra en primera persona el viatge que fan milers d'asilats pels polsosos camins d'Orient Mitjà en mans de les màfies de traficants de persones per sortejar les barreres que es troben en cada frontera i finalment en l'entrada a la Unió Europea.
La intenció del director era humanitzar les fredes estadístiques i mostrar que darrera les xifres d'estrangers sempre hi ha un viatge i una història humana.
En el programa de mà hem escrit aquests quatre apunts:
ALGUNS XIFRES
1) Tal com estava anunciat des de fa temps, aquest any 2015 el nombre de refugiats que han arribat a Europa ha superat ja la xifra d’un milió de persones.
2) Malgrat l’empitjorament de les condicions del mar Egeu per l’hivern, continua sense cessar el flux d’immigrants que intenten arribar a les illes gregues des de les costes de Turquia, amb naufragis diaris.
EL FRACÀS D'EUROPA
En una nova intervenció del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, recrimina tots els països europeus d’haver fracassat en el repartiment de refugiats i els adverteix que els controls fronterers no resolen el problema i poden acabar amb el mercat comú.
El repartiment de refugiats es va aprovar l’octubre passat, amb l’oposició d’alguns països de l’est d’Europa, però fins avui només han estat recol·locats 272 dels 160.000 acordats
LA MANCA DE SOLIDARITAT D'ESPANYA
Els jesuïtes denuncien que Espanya s’ha compromès a acollir 19.000 persones arribades a les costes d’Itàlia i de Grècia, però fins ara només han arribat 18
ARRIBA EL FRED PERÒ L'AJUDA HUMANITÀRIA D'EUROPA SEGUEIX SENSE ARRIBAR
El que ja es veia venir des de fa setmanes, ha succeït. Ha arribat el fred glacial, i els refugiats continuen movent-se per l’est d’Europa, sense que ningú hagi pres mesures efectives. Ha baixat la intensitat del flux, però cada dia continuen arribant entre 1.000 i 2.000 persones al camp de refugiats de Preservo (Sèrbia). L’organització “Save the Children” ha denunciat que el termòmetre baixarà a -20º en diferents zones de Sèrbia i Macedònia.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
En el col.loqui posterior al passi hem conegut una persona, l'Esteve Valentí que ens ha explicat la seva experiència de cooperant lliure en el camp de refugiats d' Idomeni a Grècia. Ell és una dels milers de persones que davant la inoperància dels Estats s'ha decidit d'una forma totalment altruista anar a donar un cop de mà a tota la gent que fugint de la guerra està arribant a Europa via Grècia. Ha estat molt interessant poder escoltar de primera mà què està passant allà. Ens hem apuntat el seu telèfon perquè qui sap si també ens decidim a anar-hi amb ell en el seu proper viatge.
Sobre la pel·lícula hem trobat aquesta informació:
In this World (En este mundo) es uno de los más provocativos y originales films que han llegado a la industria del cine británico en años. El tema – inmigración y asilo – no puede estar mas de moda. Este film es el triunfo del coraje y la visión del director Michael Winterbottom y su equipo, que han sido recompensados en el ultimo Festival de Berlín con el Oso de Oro a la Mejor Película.
La película es una profunda exploración del problema del asilo. La historia sigue el viaje de dos refugiados afganos desde un campo de refugiados de Pakistán hasta Londres con las mafias de traficantes de refugiados como telón de fondo. Aunque los dos jóvenes interpretan un papel, ellos son genuinos refugiados afganos, reclutados por la directora de casting Wendy Dallington del campo de refugiados de Shamsato en Pakistán. El viaje que muestra el film es idéntico al que realizan miles de asilados por los polvorientos caminos de Oriente Medio. La intención del director era humanizar las frías estadísticas y mostrar que tras las cifras de extranjeros en el Reino Unido siempre hay un viaje y una historia humana. Sin embargo lo que realmente ha impactado a la opinión publica es que tras el fin del rodaje y el regreso de los dos protagonistas a su hogar en el campo de refugiados de Pakistán, uno de ellos, Jamal Udin Tourabaz con solo quince años decidió utilizar el dinero del film para hacer el viaje a la tierra prometida, esta vez real y en avión. El joven, que ahora vive en Londres, ha visto como su solicitud de asilo ha sido rechazada y solo un permiso especial de ultima hora le ha permitido permanecer en Inglaterra solo hasta cumplir los 18 años.
Los productores Andrew Eaton y Anita Overland están comprensiblemente preocupados de que el interés de la prensa por el caso de Jamal pueda terminar perjudicándole en su intención de quedarse definitivamente en el país. “Jamal llego al Reino Unido por sus propios medios. Nosotros no sabíamos que llevaba aquí cerca de dos meses. Indirectamente, posibilitamos que pudiera venir gracias a lo que le pagamos por la película y al visado que tenia para el rodaje”, afirma Eaton. Para Winterbottom el hecho de que uno de los actores haya vuelto al Reino Unido para pedir asilo, refuerza el mensaje político del film.
“Obviamente no estaba planeado, pero el hecho de que Jamal volviera contribuye tanto a la ficción como a la realidad. Muestra lo real que es este tema. Unas 3000 personas llegaron a Italia en botes justo en el momento en que rodábamos con nuestra gente haciendo lo mismo que ellos, y todos tenían historias similares a ésta. Y con todo esto no los queríamos allí, queríamos que se volvieran aunque el hecho de devolverles fuera una reacción cruel para la gente con historias como la de Jamal.”
Fue la respuesta al tema del asilo en la última campaña electoral la que proporcionó la inspiración inicial para la película. Winterbottom estaba atrapado en la idea que la mayor parte de los partidos políticos tenían sobre conseguir un voto seguro prometiendo ser tan obstructivo como fuera posible con los refugiados y creando condiciones lo suficientemente desagradables para todos aquellos que entraban en el país. A la misma vez había nuevas historias de refugiados que morían de hipotermia, que se colgaban de las ruedas de un jumbo o de chinos que morían en masa en un contenedor de carga. Winterbottom recuerda, “Leía historias como esas en los periódicos y pensaba en el esfuerzo tan increíble que la gente hacía para llegar a este país, y me preguntaba porque reaccionábamos tan hostilmente cuando llegaban aquí. Quizás si la gente pensara mas en las experiencias de esas personas como refugiados, simpatizarían mas con su situación.”
En la primera etapa del proyecto, el guionista Tony Grisoni apareció. Su búsqueda inicial incluía numerosas historias de primera mano de gente que había entrado en Europa de manera ilegal. También visitó el campo de refugiados de Sangatte, que proporcionaba ayuda a aquellos que querían viajar como polizones en trenes. En el otoño de 2001, estaba obligado a hacer un viaje a Pakistán junto a Winterbottom, para así trazar la ruta que aparecería en la película. Pero llegó el 11 de Septiembre. Grisoni dice, “El 12 de Septiembre llamé a Michael y le dije: `¿qué piensas ahora?´. Él me dijo, `Ahora quiero hacerlo con mas motivo.´ “
PRESENTACIÓ DE L'AGENDA LLATINOAMERICANA MUNDIAL A TORROELLA DE MONTGRÍ.
Un any més la Comissió de l'Agenda du a terme la Campanya de l'Agenda fent les presentacions i xerrades a l'entorn del tema que s'ha tractat.
L'agenda del 2016 parla d'una qüestió important per a la humanitat i que hem de saber com abordar per canviar el rumb de les coses, per fer possible un altre món més just i igualitari. El tema és DESIGUALTAT I PROPIETAT.
He fet la presentació a Torroella a Casa Pastors el dia 19 de desembre. Va venir poca gent, però la veritat és que va ser molt enriquidor el que vam poder intercanviar amb les intervencions de tots.
Per fer la presentació vaig llegir alguns articles de l'Agenda i en vaig preparar aquest text per convidar a la reflexió i al diàleg:
PRESENTACIÓ A TORROELLA DE L'AGENDA LLATINOAMERICANA MUNDIAL
1- l,espot televisiu.
2- PRESENTACIÓ DIAPOSITIVES
Donar les gràcies i la benvinguda
1- Explicar què és l'agenda, és una eina pedagògica, és una eina educativa per a tothom grans i petits, per l'educació popular , per a la sensibilització de les persones sobre els temes que ens afecten com a humanitat i com a societat cadascú en el seu país o comunitat.
És així perquè cada any es recullen els escrits de moltes persones que des de camps diferents fan una lectura de la realitat social i política crítica, qüestionant el que ens volen fer creure des de la majoria dels mitjans de comunicació de masses.
L'agenda diem que és mundial perquè va néixer a Amèrica però arriba a Europa, Espanya i Catalunya. Està traduïda a l'italià, al portuguès i ara també a l'anglès.
2- l'agenda va ser una idea de Pere Casaldaliga i Josep Maria Vigil, ara fa justament 25 anys. Va ser en la celebració dels 500 anys de la colonització dels espanyols , res a celebrar d'un procés que va trencar la història de milions de persones.
3- la campanya d'anada i tornada vol dir això que els escrits es fan en els dos continents i es comparteixen. Durant molt de temps des d'aquí s'ha finançat l'edició per poder distribuir l'agenda en paper. Actualment ja existeixen les versions digitals, però no hem d'oblidar que a moltes parts d'Amèrica internet encara no es una realitat.
L'edició catalana té articles de persones d'aquí perquè cada any es fa un concurs d'opinió escrita, i els premiats son publicats.
4- la campanya- son tots els actes que es fan a l'entorn de l'agenda així com la difusió dels materials didàctics. D'aquí ve que avui es faci la presentació a Torroella i que podreu adquirir l'agenda per 8 euros.
A més s'han editat diversos materials com ara el calendari, els mapes de Peters, els contes i els vídeos de la col·lecció EXCUSES. Així com la digitalització de tots els articles.
Resta oberta la proposta de crear un grup d'educadors per treballar com portar aquests materials a les aules dels nostres centres.
Com treballem amb els més petits l'educació en els valors de la solidaritat, de la cooperació entre persones i com eduquem per ser conscients de la importància de respectar es drets humans per a tothom igual i ser conscients del que passa en el nostre entorn.
L'agenda es una aposta per retornar als valors ètics que entren en contradicció amb els valors que s'imposa en la societat actual capitalista que apel·la a l'individualisme i a la competitivitat entre les persones i el consumisme.
5- la comissió es un grup de persones vinculades en aquesta associació que forma part de la Coordinadora d'ONGs de les Comarques Gironines i Maresme.
Aquí a Torroella hi ha estat vinculat en Vicenç Fiol i el rector Josep Barcons.
La comissió manté un BLOC al que hi podeu trobar les notícies que no trobareu als mitjans convencionals. Un facebook i un twiter.
6-L'agenda 2016 té com a tema DESIGUALTAT I PROPIETAT
Com heu pogut veure en el anunci del començament , us ho recordo:
85 persones posseeixen la mateixa riquesa que la meitat més pobre del planeta.
I aquest 50% més pobre té només el 5% de la riquesa
l'1% DE LA POBLACIÓ MUNDIAL acapara la mateixa riquesa que el 99% restant. Però aquesta realitat no la podem pensar com una foto fixa, o pitjor encara com una desgracia que ens ha caigut del cel i que no s'hi pot fer res.
Per començar no és una foto fixa, sinó que es un procés que va a pitjor. Es a dir durant el 2016 aquest 1% passarà la ratlla del 50% i augmentarà encara més el seu patrimoni.
Estem davant d'un procés d'acumulació per part de les elits financeres i polítiques i de l'exclusió i la marginació en la pobresa extrema de milions de persones.
Podem dir que aquest és un procés mundial i que ja no és exclusiu dels països en desenvolupament sinó que està estès a tots els països , Europa i EEUU.
I tot plegat té unes causes. No sempre hem estat així, fa 40,50 anys no estàvem així, la bretxa no era tan forta ni acusada.
LA DESIGUALTAT ÉS EL MAL DEL NOSTRE TEMPS. Desigualtat entre països, entre persones d'un mateix país, entre el nord i el sud. Si no canvia el sistema anem al col·lapse de la humanitat.
OXFAM INTERMON afirma en l'infome Iguals... que acabant amb l'extrema riquesa es podria acabar quatre vegades amb l'extrema pobresa.
Catalunya i Espanya formem part del món i els darrer informes ens diuen que aquí han crescut les desigualtats en els darrers 10 anys, des de l'inici de la crisi, que a la resta d'Europa.
(Podem afirmar que hem passat d'un estat del Benestar feble en que els serveis públics i la protecció social era insuficient , però que mantenia una certa cohesió social, a un desmantellament dels serveis públics i els sistemes de protecció social.)un procés en el que els diners de les classes populars han servit per finançar el deure de la banca. I amb el pretext de la crisi financera s'han retallat drets i recursos públics.
Però tornant al procés d'empobriment i de l'acumulació de la riquesa extrema, ens n'hem de preguntar les causes, ja que no és una creació de l'atzar o una creació divina, es una construcció humana: el sistema capitalista en la seva versió neoliberal. Les polítiques neoliberals que van començar en les dècades dels 70-80 Tatcher i Reagan.
Van començar escanyant els països endeutats del sud i han acabat imposant les retallades socials i les retallades de drets a tot el món occidental.
DAVANT D'AIXÒ LA ONU havia fixat els objectius del Mil·lenni per al 2015 ,i ara hem vist que en alguns llocs concrets pot haver millorat , però els grans números ens demostren que no anem bé. Els objectius eren acabar amb la pobresa extrema, amb la fam i aconseguir educació primària per a tothom. Mans Unides ens diu que 795 milions de persones estan passant fam.
LLEGEIXO A L'AGENDA UN ARTICLE DE ALFREDO TORO (veneçolà) que intenta fer un resum de les causes, com s'ha arribat fins aquí?
1- La dependència de la indústria de les finances faria que la rendibilitat passa a ser el principal objectiu de l'empresa amb la qual cosa s'entra en la carrera de disminuir les despeses de producció i amb això a la devaluació de la mà d'obra. Les empreses busquen a on han de pagar menys als treballadors i deslocalitzen la producció.
2 –La globalització provocada per la revolució de la tecnologia de la informació i del transport fa que sigui fàcil la deslocalització i les empreses van a on troben la mà d'obra més barata.
3-La incorporació al mercat laboral de milions de persones de Xina, Índia i països asiàtics.
Tots plegat convergeix en la destrucció de la ocupació en llocs on la gent està formada pel treball i que partia d'un estat de drets i per altra banda sotmet a milions de persones a noves formes d'esclavisme.
Tot plegat, com dèiem, fa que es amos de les tecnologies i del capital van acumulant riqueses a velocitat exponencial mentre que la mà d'obra cada cop representen menys.
No obstant, anem a pitjor ja que segons afirmen els experts s'està evolucionant envers màquines intel·ligents cada vegada més econòmiques que hauran de suplantar l'obrer de baix cost.
Per altra banda, les polítiques del món afavoreixen els beneficis de les grans empreses i fan les lleis per protegir-los.
El neoliberalisme parla d'individus, no vol sentir a parlar de col.lectivitats, per això no té en compte els drets humans que son la única eina per salvaguardar la dignitat de l'ésser humà i a tots per igual. Ara ho estem veient en la UE amb la situació dels refugiats, no es respecten els seus drets ni la seva dignitat com a persones.
Podíem estar hores per explicar les causes de les desigualtats i com hem arribat fins aquí. Us recomano el que escriu Joao Pedro Stedile de Moviment dels sense terra del Brasil. Ell parla de l'ofensiva del capital, de la crisi alimentària, de la crisi climàtica, precarització del treball, concentració de la propietat, el deteriorament de la democràcia, de les guerres, i encara del control ideològic de les ments de la població i finalment de la manipulació de la universitat i la ciència que s'utilitzen per augmentar la productivitat i els guanys del capital, en comptes d'estar al servei de les necessitats dels pobles.
ÉS MOLT INTERESSANT EL QUE ESCRIU LUIS INFANTI vicari d'Aysen a Xile ell diu que s'ha de posar «fora de la llei» les lleis, les institucions, i pràctiques socials col·lectives que generen i alimenten l'empobriment a nivell local, nacional i mundial. DECLARA LA EXTREMA POBRESA IL.LEGAL.
I després de veure i jutjar, a l'agenda hi podem trobar els articles que ens conviden a actuar. Què hi podem fer nosaltres?
CONTE DEL COLIBRÍ.
A aixo ens criden els promotors de l,agenda quan diuen: que cal despertar, que és hora de canviar les regles. És urgent que trenquem l'encanteri d'aquesta hegemonia, començant a fer pràctiques ciutadanes alternatives, i ser coherents amb una participació política democràtica responsable. Quan comencem a creure en els pobres, votarem els partits dels pobres...
Però quina es la formula per acabar amb les desigualtats. Llegint els articles de l'agenda n'he trobat unes quantes...doncs anem a veure:
Educació pública i universal perquè d'entrada tothom tingui les mateixes oportunitats. Si no es fa així les desigualtats estan servides.
Banca ètica.
DECREIXEMENT
Un sistema tributari o fiscal que tregui les exempcions als més rics i que deixi d'estar concentrat en els impostos que paguen assalariats i consumidors. Fiscalitat justa, o transvàs de recursos de dalt a baix.
Producció local i propietat de la terra repartida enlloc d'estar en mans dels latifundistes que es carreguen el teixit social i la naturalesa.
Sobirania dels pobles i les comunitats. Sobirania alimentària
REDISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA : TREBALL
el canvi tecnològic i ecològic no es pot fer a costa del treball.
Fins ara es el que esta passant:
Destrucció de llocs de treball. Deslocalització de les empreses.
Precarització de la feina
Culpabilització dels aturats.
Deslegitimació dels sindicats com a eines de lluita col·lectiva.
Retallada de drets laborals.
EMPRESES SOCIALMENT RESPONSABLES O AMB CRITERIS ÈTICS que fan triple balanç: obtenció de beneficis, respecte a les persones (proveïdors,consumidors i treballadors) i respecte al medi ambient.
Avui que estem de reflexió , val la pena pensar quins partits ens ofereixen la millor opció per avançar vers una societat més igualitària i justa. Alguns ja ens han demostrat el que saben fer, el que els interessa, a favor de qui estan, altres encara no no ho han pogut demostrar governant o tot just comencen. Hi haurem de pensar...
En tot cas us convido a debatre, a llegir, a formar-nos, a ser crítics i a no quedar-nos asseguts.
Finalment visionem el video LOS NADIES sobre el poema de Eduardo Galeano
7N MANIFESTACIÓ CONTRA LES VIOLÈNCIES MASCLISTES
#7N
El dissabte 7 de novembre vaig assistir a la gran manifestació estatal #7N Contra les violències masclistes convocada per les organitzacions feministes del país i en la que han assitit moltes associacions d,arreu dels territoris, partits polítics i sindicats.
Milers de persones s,han concentrat al centre de Madrid amb múltiples pancartes de totes mides i formes exhibint el color violeta i denunciant totes les formes d,opressió masclista.
El feminisme reclama un pacte d,Estat per acabar amb aquesta lacra social. Més enllà de les lleis vigents en el codi penal cal actuar amb molta més contundència tant en instàncies policials com judicials.
Aquests dos dies a Madrid he compartit carrer i taula amb un grup de dones activistes que per les seves professions coneixen bé de què estem parlant quan es tracta de igualtat, de polítiques d,igualtat i de lluita contra el patriarcat.
Les advocades ens explicaven que en casos de violència contra les dones hi ha molt poques sentències condemnatòries. Que moltes vegades els jutges es limiten a posar un ordre d,allunyament i uns dies de serveis a la comunitat. Costa molt d,explicar- deien- perquè l,entremat de proves psicològiques, informes psicosocials, que intervenen en un judici és complexe i opac, moltes vegades, incoherent amb la realitat de la dona i sovint no es posa de part d,ella. En un judici pots trobar-te fàcilment amb tergiversacions que culpabilitzen a la dona per haver permés ésser maltractada. Són pràctiques que s,haurien de denunciar però que el fer-ho requereix estudiar i posar a la llum documentació que sovint no és tant fàcil d, aconseguir.
Deien que començaran un treball de visibilització de les sentències que es dicten c
ontra els maltractadors i assassins. Pot ser una molt bona i necessària iniciativa.
Les polítiques feien esment a la necessitat de dotar de recursos les polítiques d,igualtat. Els drets de la igualtat entre homes i dones s,han de fer efectius en tots els àmbits i ja sabem que les dones amb més vulnerabilitat social també són les que més exposades estan a la discriminació, a la invisibilització social, formes de violència subtil que fa un mal que no es veu, però que deixa rastre a qui el pateix. Per tant fan falta molts més recursos que els que actualment es destinen per part de les administracions públiques per a les polítiques de protecció i inserció sociolaboral de les dones.
Les sindicalistes ens parlaven de la bretxa salarial i de tantes altres formes de discriminació com per exemple l,acomiadament per estar embarassada. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit i potser el que primer cal fer es prendre,n consciència i no acceptar com a normal això que dia a dia passa en el nostre entorn més immediat. Però hi ha un camí començat de denúncia que caldrà seguir fent amb més força encara per part dels sindicats.
Les ensenyants també tenim el nostre propi discurs, des de l,educació podem fer molt, la coeducació i la pràctica quotidiana de la igualtat en tots els àmbits de la vida, començant per les relacions que establim en el nostre entorn més immediat.
Aquests dies a la capital també he viscut allò que en podríem dir la confluència de moviments feministes. És evident que el feminisme no és ni molt menys un bloc compacte. Hi ha diferents abordatges en la qüestió de la defensa dels drets de les dones, de les polítiques d,igualtat. També estem en un moment en que les feministes dels anys 70 i 80 sostenen punts de vista que potser no comparteixen del tot amb les joves que s,incorporen als moviments participatius actuals. Crec que es molt bo i saludable que es facin diferents abordatges, però també crec que les joves han de llegir a les grans perquè elles han fet un treball profund de conceptualització. Les realitats socials canvien i ara la dona participa molt més en la societat que fa trenta o quaranta anys, però les situacions de desigualtat no s,han eliminat. Cal estar molt alerta perquè el patriarcat no s,ha abolit i utilitza noves formes de dominació, formes subtils que escapen a una mirada superficial.
Primer: les xifres. Cuántes morts provoca la violència de gènere?
Segon: concepte. Per què parlem de violències en plural. ( article nueva tribuna?)
Tercer: el manifest diu el que ha de dir.
Nota 2
He tornat a Torroella i penso que està passant respecte la violència cap a les dones i menors en el nostre municipi. per això m,entrevisto amb la coordinadora de làrea d,Acció social
El dissabte 7 de novembre vaig assistir a la gran manifestació estatal #7N Contra les violències masclistes convocada per les organitzacions feministes del país i en la que han assitit moltes associacions d,arreu dels territoris, partits polítics i sindicats.
Milers de persones s,han concentrat al centre de Madrid amb múltiples pancartes de totes mides i formes exhibint el color violeta i denunciant totes les formes d,opressió masclista.
El feminisme reclama un pacte d,Estat per acabar amb aquesta lacra social. Més enllà de les lleis vigents en el codi penal cal actuar amb molta més contundència tant en instàncies policials com judicials.
Aquests dos dies a Madrid he compartit carrer i taula amb un grup de dones activistes que per les seves professions coneixen bé de què estem parlant quan es tracta de igualtat, de polítiques d,igualtat i de lluita contra el patriarcat.
Les advocades ens explicaven que en casos de violència contra les dones hi ha molt poques sentències condemnatòries. Que moltes vegades els jutges es limiten a posar un ordre d,allunyament i uns dies de serveis a la comunitat. Costa molt d,explicar- deien- perquè l,entremat de proves psicològiques, informes psicosocials, que intervenen en un judici és complexe i opac, moltes vegades, incoherent amb la realitat de la dona i sovint no es posa de part d,ella. En un judici pots trobar-te fàcilment amb tergiversacions que culpabilitzen a la dona per haver permés ésser maltractada. Són pràctiques que s,haurien de denunciar però que el fer-ho requereix estudiar i posar a la llum documentació que sovint no és tant fàcil d, aconseguir.
Deien que començaran un treball de visibilització de les sentències que es dicten c
Les polítiques feien esment a la necessitat de dotar de recursos les polítiques d,igualtat. Els drets de la igualtat entre homes i dones s,han de fer efectius en tots els àmbits i ja sabem que les dones amb més vulnerabilitat social també són les que més exposades estan a la discriminació, a la invisibilització social, formes de violència subtil que fa un mal que no es veu, però que deixa rastre a qui el pateix. Per tant fan falta molts més recursos que els que actualment es destinen per part de les administracions públiques per a les polítiques de protecció i inserció sociolaboral de les dones.
Les sindicalistes ens parlaven de la bretxa salarial i de tantes altres formes de discriminació com per exemple l,acomiadament per estar embarassada. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit i potser el que primer cal fer es prendre,n consciència i no acceptar com a normal això que dia a dia passa en el nostre entorn més immediat. Però hi ha un camí començat de denúncia que caldrà seguir fent amb més força encara per part dels sindicats.
Les ensenyants també tenim el nostre propi discurs, des de l,educació podem fer molt, la coeducació i la pràctica quotidiana de la igualtat en tots els àmbits de la vida, començant per les relacions que establim en el nostre entorn més immediat.
Aquests dies a la capital també he viscut allò que en podríem dir la confluència de moviments feministes. És evident que el feminisme no és ni molt menys un bloc compacte. Hi ha diferents abordatges en la qüestió de la defensa dels drets de les dones, de les polítiques d,igualtat. També estem en un moment en que les feministes dels anys 70 i 80 sostenen punts de vista que potser no comparteixen del tot amb les joves que s,incorporen als moviments participatius actuals. Crec que es molt bo i saludable que es facin diferents abordatges, però també crec que les joves han de llegir a les grans perquè elles han fet un treball profund de conceptualització. Les realitats socials canvien i ara la dona participa molt més en la societat que fa trenta o quaranta anys, però les situacions de desigualtat no s,han eliminat. Cal estar molt alerta perquè el patriarcat no s,ha abolit i utilitza noves formes de dominació, formes subtils que escapen a una mirada superficial.
Primer: les xifres. Cuántes morts provoca la violència de gènere?
Segon: concepte. Per què parlem de violències en plural. ( article nueva tribuna?)
Tercer: el manifest diu el que ha de dir.
Nota 2
He tornat a Torroella i penso que està passant respecte la violència cap a les dones i menors en el nostre municipi. per això m,entrevisto amb la coordinadora de làrea d,Acció social
L'OBEDIÈNCIA JA NO ÉS UNA VIRTUT.
L'OBEDIÈNCIA JA NO ÉS UNA VIRTUT.
Avui fa 50 anys que el setmanari del partit comunista Italià, Rinascita, era l'únic mitjà de comunicació escrita que publicava una carta oberta que havien escrit els alumnes de l'escola de Barbiana juntament amb el seu mestre Lorenzo Milani.
L'obediència ja no és una virtut és el títol d'un llibre editat per Rosa Sensat , edició a càrrec de Miquel Martí Solé que ens parla de la vida i l'obra del Pedagog italià Lorenzo Milani.
El llibre té dues parts; en la primera es publiquen dues cartes escrites per Milani amb l'ajuda dels seus alumnes arrel d'una carta publicada als diaris per part dels capellans castrenses el febrer de 1965; i en la segona l'editor ens endinsa en la vida i l'obra de Milani, així com en els principis bàsics de l'escola que va crear a Barbiana , un poble de les muntanyes de la Toscana.
Els capellans castrenses deien en una carta als diaris que L'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA" havia de ser considerada un insult a la Pàtria i era segons ells una expressió de vilesa , extranya al manament cristià.
El tema de l'objecció de consciència havia estat debatut a l'escola de Barbiana i per això seguint el mètode d'escriure textos col.laborativament, Lorenzo Milani i els seus alumnes van redactar una carta on exposaven els seus arguments en contra de l'opinió expressada pels capellans.
Les més de cent còpies que en van fer les van enviar a tots els capellans de la diòcesi de Florència i als principals diaris i revistes d'Itàlia en qualitat de carta oberta.
Només el setmanari del partit comunista Rinascita la va publicar íntegrament el 6 de març de 1965, avui fa 50 anys!!!
Estic de sort, avui reprenent la lectura d'aquest llibre m'he adonat de la coincidència de la data i aixó m'ha mogut a escriure una nova entrada al meu bloc que tenia oblidat des de l'agost de l'any passat!!!
No puc acabar sense recomenar-vos el llibre del que us parlo: L'OBEDIÈNCIA JA NO ÉS UNA VIRTUT. Miquel Martí Solé. Edició de Rosa Sensat Col.lecció Referents.
I llegiu també el llibre escrit pels alumnes de l'Escola da Barbiana CARTA A UNA MESTRA si és que no ho heu fet ja. No té desperdici.
Avui fa 50 anys que el setmanari del partit comunista Italià, Rinascita, era l'únic mitjà de comunicació escrita que publicava una carta oberta que havien escrit els alumnes de l'escola de Barbiana juntament amb el seu mestre Lorenzo Milani.
L'obediència ja no és una virtut és el títol d'un llibre editat per Rosa Sensat , edició a càrrec de Miquel Martí Solé que ens parla de la vida i l'obra del Pedagog italià Lorenzo Milani.
El llibre té dues parts; en la primera es publiquen dues cartes escrites per Milani amb l'ajuda dels seus alumnes arrel d'una carta publicada als diaris per part dels capellans castrenses el febrer de 1965; i en la segona l'editor ens endinsa en la vida i l'obra de Milani, així com en els principis bàsics de l'escola que va crear a Barbiana , un poble de les muntanyes de la Toscana.
Els capellans castrenses deien en una carta als diaris que L'OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA" havia de ser considerada un insult a la Pàtria i era segons ells una expressió de vilesa , extranya al manament cristià.
El tema de l'objecció de consciència havia estat debatut a l'escola de Barbiana i per això seguint el mètode d'escriure textos col.laborativament, Lorenzo Milani i els seus alumnes van redactar una carta on exposaven els seus arguments en contra de l'opinió expressada pels capellans.
Les més de cent còpies que en van fer les van enviar a tots els capellans de la diòcesi de Florència i als principals diaris i revistes d'Itàlia en qualitat de carta oberta.
Només el setmanari del partit comunista Rinascita la va publicar íntegrament el 6 de març de 1965, avui fa 50 anys!!!
Estic de sort, avui reprenent la lectura d'aquest llibre m'he adonat de la coincidència de la data i aixó m'ha mogut a escriure una nova entrada al meu bloc que tenia oblidat des de l'agost de l'any passat!!!
No puc acabar sense recomenar-vos el llibre del que us parlo: L'OBEDIÈNCIA JA NO ÉS UNA VIRTUT. Miquel Martí Solé. Edició de Rosa Sensat Col.lecció Referents.
I llegiu també el llibre escrit pels alumnes de l'Escola da Barbiana CARTA A UNA MESTRA si és que no ho heu fet ja. No té desperdici.
L'agenda llatinoamericana mundial 2015: DRETS HUMANS
L'Agenda que es prepara pel 2015 està dedicada a parlar dels Drets Humans com a (R)EVOLUCIÓ PENDENT. L'agenda catalana publica alguns escrits en català que s'han seleccionat en un concurs d'articles d'opinió.
Aquest text el vaig escriure el mes de maig per participar en el concurs i amb la seva última versió he guanyat el concurs juntament amb tres persones més, un honor per mi. Estic molt contenta de poder participar així en aquest projecte.
:: Relació de les guanyadores i guanyadors del 1r Premi a l'Opinió Escrita, convocat per l'Agenda Llatinoamericana Mundial, amb el tema "Els drets humans":
- Marina Duset Panareda (Sant Celoni)
- Roser Font i Pi (Parlavà)
- Francesc-Xavier Soria
- Daniel Vidal Carretero (Girona)
(la participació ha estat al voltant d'una vintena d'originals)
LA DEFENSA DEL DRET A L’EDUCACIÓ.
L’EDUCACIÓ DE LES NENES HA DE SER UNA PRIORITAT EN L’AGENDA 2015
Les lleis internacionals i de la major part dels països reconeixen els drets dels infants però encara hi ha molt a canviar arreu del món. La pobresa i les guerres exclouen els infants de l’escola i encara més a les nenes i joves.
Vivim en un món on els diners són els que marquen la pauta. La política neoliberal de les institucions econòmiques han fet acte de presència en el debat i l’han tergiversat. La formulació del DE s’ha convertit en la formulació de la necessitat de recursos de les proves d’èxit internacionals d¡establiment de rànkings, d’inversions centrades en la preparació de “capital humà” que cal preparar per les demandes de mà d’obra més o menys qualificada que necessita un mercat laboral lligat al creixement econòmic més enllà de les persones i els seus drets. L’educació primària s’ha abandonat per amplis sectors de població ( pobresa, marginació, sistemes de castes, indígenes, discapacitats, conflictes armats…) i l’educació secundària en termes generals s’ha mercantilitzat. Aquest és a grans trets el punt on ens trobem, però volem parlar de drets i de la seva defensa sense pausa.
El dret a l’educació , en endavant (ED) , és un dret humà reconegut internacionalment el 1948 en la Declaració Universal dels Drets Humans. Posteriorment , el pacte internacional per l’educació s’ha plasmat en altres tractats de gran importància com son la Convenció contra la Discriminació en l’Educació de la UNESCO ( 1960), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials y culturals (1966) i la Convenció dels Drets del Nen. En tots ells els Estats signants reconeixen el dret dels infants a l’educació i es comprometen a promoure la igualtat d’oportunitats i de tracte a través, sobre tot, de la implementació de polítiques encaminades a la universalització de l’educació primària.
A l’any 2000, la ONU formula “Els Objectius del Mil•lenni” per al 2015. L’objectiu 2 diu: Assolir l’educació primària universal. Estem a mitjans 2014 i és evident que l’objectiu no s’ha complert. Tot i que els objectius estan formulats, podem afirmar que el primer dret econòmic, social i cultural que és el DE , està marginat en l’agenda global. Observem com el dret “formulat” és contínuament “violat” pels mateixos governs que van signar els Tractats solemnement.
Es produeix la paradoxa que qui ha d’assumir la protecció del DE dels seus ciutadans, l’Estat, no solament no fa prou per fer-lo efectiu , sinó que sovint el viola amb mecanismes de denegació per manca de recursos o per processos d’abús de poder ( adoctrinament, segregació, exclusió…)
Primera constatació: l’activisme a favor del DE ha de partir de la base que els Governs poden canviar en relació a la garantía del dret i per això cal trobar la manera de provocar aquest canvi.
L’educació és un dret , però també és condició indispensable per obtenir els altres drets: dret a la salut, a la vivenda, a la seguretat, a un trebal
l decent , a la igualtat i al desenvolupament integral com a persona. Dret a conèixer els Drets humans per a poder-los reivindicar per a tu i la teva comunitat. Per això el treball per la defensa i protecció dels Drets Humans s’ha d’enfocar des d’un punt de vista institucional integral, perquè hi ha sempre interrelació en la consecució dels diversos drets.
L’educació influeix en tots els resultats del desenvolupament humà, quan es garanteix milloren tots els altres drets , per contra, quan es denega els anul•la. Aquí rau la raó per la qual el DE ha de ser universal, tothom ha de poder accedir-hi sigui quina sigui la seva condició de partida, s’ha de respectar la no discriminació.
Segona constatació: La universalitat de l’educació només serà possible si els estats assumeixen l’obligació de fer-la efectiva.
Des d’un enfocament dels drets humans hem de dir, seguint les tesis de Katerina Tomasevski (1), que l’Educació basada en els Drets Humans implica garanties pel dret a l’educació, els drets humans en l’educació i la promoció de tots els drets humans a través de l’educació.
Des d’aquesta perspectiva l’educació hauria de preparar als nois i noies per a la participació política, hauria de millorar la cohesió social i fonamentalment hauria d’ensenyar que tots el éssers humans tenim drets. En definitiva: el propòsit central han de ser les persones , articulant els seus interessos i les seves necessitats.
Tercera constatació: Una educació universal pressuposa un sistema públic , gratuït i de qualitat. No ens deixarem robar les paraules i direm que la qualitat , condició innegociable per garantir el DE, necessita , seguint de nou K. Tomasevski, de quatre condicions indestriables: Accessibilitat ( tothom hi ha de tenir accés, sense discriminació de cap tipus); Assequibilitat ( escoles per a tothom, visquin on visquin); Acceptabilitat ( programes de bona qualitat, adaptats a les característiques culturals, mestres ben formats…); Adaptabilitat ( als canvis socials , per tant permanència en el temps).
Quarta constatació: no hem arribat a l’objectiu del mil•lenni i les nenes i joves continuen sent excloses de la escolarització en major grau que els nens i joves.
L’escolarització de les nenes es lliga sovint a l’eradicació del cercle viciós de la pobresa, encara que penso que la formulació hauria de ser pels dos gèneres si volem igualtat. Quan les dones tenen educació tenen accés a coneixements de salut i de nutrició, baixa la taxa de fertilitat i creix la seva participació en el treball i la política, acabant repercutint en el progrés i benestar comunitari. Encara que l’experiència empírica ens mostra que és amb l’educació secundària que s’aconsegueixen efectivament aquests objectius.
Per acabar vull fer èmfasi en aquest punt : tal com ha formulat recentment la IE (Internacional de l’Educació) es indispensable que l’educació de les nenes sigui una prioritat en l’agenda post 2015. Hem d’aconseguir que l’educació de qualitat estigui en el centre de les decisions polítiques, pel desenvolupament i per justícia.
Aquest text el vaig escriure el mes de maig per participar en el concurs i amb la seva última versió he guanyat el concurs juntament amb tres persones més, un honor per mi. Estic molt contenta de poder participar així en aquest projecte.
:: Relació de les guanyadores i guanyadors del 1r Premi a l'Opinió Escrita, convocat per l'Agenda Llatinoamericana Mundial, amb el tema "Els drets humans":
- Marina Duset Panareda (Sant Celoni)
- Roser Font i Pi (Parlavà)
- Francesc-Xavier Soria
- Daniel Vidal Carretero (Girona)
(la participació ha estat al voltant d'una vintena d'originals)
LA DEFENSA DEL DRET A L’EDUCACIÓ.
L’EDUCACIÓ DE LES NENES HA DE SER UNA PRIORITAT EN L’AGENDA 2015
Les lleis internacionals i de la major part dels països reconeixen els drets dels infants però encara hi ha molt a canviar arreu del món. La pobresa i les guerres exclouen els infants de l’escola i encara més a les nenes i joves.
Vivim en un món on els diners són els que marquen la pauta. La política neoliberal de les institucions econòmiques han fet acte de presència en el debat i l’han tergiversat. La formulació del DE s’ha convertit en la formulació de la necessitat de recursos de les proves d’èxit internacionals d¡establiment de rànkings, d’inversions centrades en la preparació de “capital humà” que cal preparar per les demandes de mà d’obra més o menys qualificada que necessita un mercat laboral lligat al creixement econòmic més enllà de les persones i els seus drets. L’educació primària s’ha abandonat per amplis sectors de població ( pobresa, marginació, sistemes de castes, indígenes, discapacitats, conflictes armats…) i l’educació secundària en termes generals s’ha mercantilitzat. Aquest és a grans trets el punt on ens trobem, però volem parlar de drets i de la seva defensa sense pausa.
El dret a l’educació , en endavant (ED) , és un dret humà reconegut internacionalment el 1948 en la Declaració Universal dels Drets Humans. Posteriorment , el pacte internacional per l’educació s’ha plasmat en altres tractats de gran importància com son la Convenció contra la Discriminació en l’Educació de la UNESCO ( 1960), el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials y culturals (1966) i la Convenció dels Drets del Nen. En tots ells els Estats signants reconeixen el dret dels infants a l’educació i es comprometen a promoure la igualtat d’oportunitats i de tracte a través, sobre tot, de la implementació de polítiques encaminades a la universalització de l’educació primària.
A l’any 2000, la ONU formula “Els Objectius del Mil•lenni” per al 2015. L’objectiu 2 diu: Assolir l’educació primària universal. Estem a mitjans 2014 i és evident que l’objectiu no s’ha complert. Tot i que els objectius estan formulats, podem afirmar que el primer dret econòmic, social i cultural que és el DE , està marginat en l’agenda global. Observem com el dret “formulat” és contínuament “violat” pels mateixos governs que van signar els Tractats solemnement.
Es produeix la paradoxa que qui ha d’assumir la protecció del DE dels seus ciutadans, l’Estat, no solament no fa prou per fer-lo efectiu , sinó que sovint el viola amb mecanismes de denegació per manca de recursos o per processos d’abús de poder ( adoctrinament, segregació, exclusió…)
Primera constatació: l’activisme a favor del DE ha de partir de la base que els Governs poden canviar en relació a la garantía del dret i per això cal trobar la manera de provocar aquest canvi.
L’educació és un dret , però també és condició indispensable per obtenir els altres drets: dret a la salut, a la vivenda, a la seguretat, a un trebal
L’educació influeix en tots els resultats del desenvolupament humà, quan es garanteix milloren tots els altres drets , per contra, quan es denega els anul•la. Aquí rau la raó per la qual el DE ha de ser universal, tothom ha de poder accedir-hi sigui quina sigui la seva condició de partida, s’ha de respectar la no discriminació.
Segona constatació: La universalitat de l’educació només serà possible si els estats assumeixen l’obligació de fer-la efectiva.
Des d’un enfocament dels drets humans hem de dir, seguint les tesis de Katerina Tomasevski (1), que l’Educació basada en els Drets Humans implica garanties pel dret a l’educació, els drets humans en l’educació i la promoció de tots els drets humans a través de l’educació.
Des d’aquesta perspectiva l’educació hauria de preparar als nois i noies per a la participació política, hauria de millorar la cohesió social i fonamentalment hauria d’ensenyar que tots el éssers humans tenim drets. En definitiva: el propòsit central han de ser les persones , articulant els seus interessos i les seves necessitats.
Tercera constatació: Una educació universal pressuposa un sistema públic , gratuït i de qualitat. No ens deixarem robar les paraules i direm que la qualitat , condició innegociable per garantir el DE, necessita , seguint de nou K. Tomasevski, de quatre condicions indestriables: Accessibilitat ( tothom hi ha de tenir accés, sense discriminació de cap tipus); Assequibilitat ( escoles per a tothom, visquin on visquin); Acceptabilitat ( programes de bona qualitat, adaptats a les característiques culturals, mestres ben formats…); Adaptabilitat ( als canvis socials , per tant permanència en el temps).
Quarta constatació: no hem arribat a l’objectiu del mil•lenni i les nenes i joves continuen sent excloses de la escolarització en major grau que els nens i joves.
L’escolarització de les nenes es lliga sovint a l’eradicació del cercle viciós de la pobresa, encara que penso que la formulació hauria de ser pels dos gèneres si volem igualtat. Quan les dones tenen educació tenen accés a coneixements de salut i de nutrició, baixa la taxa de fertilitat i creix la seva participació en el treball i la política, acabant repercutint en el progrés i benestar comunitari. Encara que l’experiència empírica ens mostra que és amb l’educació secundària que s’aconsegueixen efectivament aquests objectius.
Per acabar vull fer èmfasi en aquest punt : tal com ha formulat recentment la IE (Internacional de l’Educació) es indispensable que l’educació de les nenes sigui una prioritat en l’agenda post 2015. Hem d’aconseguir que l’educació de qualitat estigui en el centre de les decisions polítiques, pel desenvolupament i per justícia.
SEGUIM AMB LES PRESENTACIONS. Las Maestras de la República.
La setmana passada membres de la FETE-UGT a Comarques Gironines vam presentar la pel.lícula a Palamós i a Platja d'Aro.
En aquesta població l'acte va ser organitzat pel Centre l'Avenir Fanalenc ( CAF). Després de veure el documental i en el debat posterior un membre del CAF ens va llegir la biografia de dues mestres que estaven treballant a la localitat durant la II República.
Ahir, 10 d'abril, "Las maestras" van ser projectades al Centre cultural La Mercè de la citat de Girona en un acte organitzat per Esquerra ( ERC) en motiu de la celebració del 83 aniversari de la proclamació de la II República.
Aquesta n'és la crònica que hem trobat a la web del partit.
En aquesta població l'acte va ser organitzat pel Centre l'Avenir Fanalenc ( CAF). Després de veure el documental i en el debat posterior un membre del CAF ens va llegir la biografia de dues mestres que estaven treballant a la localitat durant la II República.
Ahir, 10 d'abril, "Las maestras" van ser projectades al Centre cultural La Mercè de la citat de Girona en un acte organitzat per Esquerra ( ERC) en motiu de la celebració del 83 aniversari de la proclamació de la II República.
Aquesta n'és la crònica que hem trobat a la web del partit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)